gravetatZero és un treball construït a partir d’una investigació tècnica sobre la mirada, el format i la percepció de l’espai. L’exposició presenta una sèrie de fotografies panoràmiques verticals que exploren què passa quan s’alteren les convencions bàsiques de l’orientació de la imatge: amunt i avall, cel i terra, pes i equilibri.

Les imatges no parteixen de la manipulació digital, sinó d’una decisió prèvia de presa: l’angle, la posició del cos, el gir de la càmera i l’ús del format panoràmic com a eina de tensió visual. La verticalitat extrema permet estirar l’espai, comprimir el temps i generar una lectura seqüencial dins d’una sola imatge. El resultat és una fotografia que no s’observa d’un cop d’ull, sinó que es recorre.

La tècnica utilitzada força la mirada a desprendre’s de referències conegudes. En absència d’un horitzó estable, l’espectador ha de reconstruir mentalment l’espai, acceptant la incertesa com a part del procés visual. La gravetat deixa de ser una llei fixa i es converteix en una variable perceptiva.

gravetatZero proposa així una fotografia entesa com a dispositiu d’experimentació: un lloc on la càmera no documenta, sinó que posa a prova la relació entre cos, espai i mirada. Un exercici tècnic que obre la porta a noves formes d’observar allò real.

Vaig començar a fer fotografies molt petit. La meva primera càmera va ser una Instamatic de KODAK. Recordo perfectament aquell estiu, durant la festa major del meu poble: la marca organitzava un concurs per la mainada, ens donaven una càmera carregada amb un carret de diapositives i teníem una hora per disparar. Aquella mateixa nit, al passeig de mar, es feia un visionat públic de totes les imatges. Una de les meves fotografies va rebre una menció, i encara avui recordo la sensació que em va provocar veure valorada la meva mirada per primer cop.

Als catorze anys vaig deixar l’escola per començar a treballar en un laboratori de fotografia industrial. El contacte diari amb milers d’imatges va nodrir la meva vocació. Aquells anys, també vaig participar a la lliga fotogràfica de FotoFilm Calella, on vaig aprendre la tècnica i la paciència necessàries per entendre la llum.

Amb el temps, aquest camí em va portar a convertir-me en director de fotografia dins la indústria del cinema publicitari. Treballava envoltat de grans equips, càmeres voluminoses i tot un món d’exigències tècniques. Potser per això, quan viatjava, buscava just el contrari: lleugeresa. No volia carregar amb grans aparells, així que sempre portava una càmera d’un sol ús. Amb elles vaig fer algunes de les meves millors fotografies. L’òptica i el diafragma fixos m’obligaven a mirar d’una altra manera, a trobar la bellesa dins les limitacions.

Més endavant, amb l’arribada dels smartphones, vaig descobrir una eina encara més versàtil. Podia jugar amb les panoràmiques, amb les perspectives, amb el vertigen. I aquí és on, gairebé sense voler, vaig començar a construir aquest estil que ara presento: imatges verticals, sovint invertides, on el món sembla suspendre’s entre el cel i la terra.

gravetatZero és, en realitat, la continuació d’aquella mirada inicial. Des d’aquella Instamatic fins avui, tot ha estat un mateix impuls: aprendre a mirar.